Nagg i Nell són dos personatges de Beckett que somien i es volen perquè la seua història és una història d'amor, un amor festiu, desesperat, un amor desnonat. Tots dos esperen al Pensador mentre passen del dolor al riure, del plaure a l'angoixa, fins que arriba la fi. Perquè la fi, arriba.
Nagg i Nell pretén parlar de moltes coses, però sobretot pretén recuperar els personatges de Fi de Partida de Samuel Beckett per possar-los en primeríssima fila, utilitzant el seu llenguatge, fent reeixir la capacitat de vertigen de la quotidianitat. El Pensador, el Godot que no arriba, la visita.
L'eterna espera. Nagg i Nell representen l'última partida d'aquests dos ancians contra la mort. En la nostra societat post industrial hem anat desatenent a la tercera edat de manera progressiva, perquè ja no són productius, el Pensador, entès com la manipulació capitalista del productiu, mou als personatges al seu antull, mentre ells lluiten per evadirse de l'abandó. El muntatge, la lluita, és afrontat com una sinfonía. Així, hi ha moments en els quals preval la veu, uns altres en els quals sona la música de piano en directe a càrrec de Santiago Martínez, i uns altres en els quals la veu dels intèrprets i les composicions de Shostakovich, Chopin o Bach se superposen.
Tot i l'herència beckettiana, són explicits els nostres origens culturals, la nostra posició inquieta davant els grans temes, la mort, l'amor, l'esperança, fins i tot la política, en la nostra actualitat. Eixe és el Beckett que volem ressuscitat. Amb una dramatúrgia jove, contemporània, i en valencià, amb la qual ens podem identificar amb eixe mirar de reüll amb el més absurd. Un escenari, un triple anti-heroi, on l'estil i la psicologia són devorats per qualsevol vacil·lació, la vitalitat d'uns personatges que poden estirarse fins a l'infinit, un caos ceremoniat, esperpèntic, la burla d'un mateix, l'entrada al paradís.
Social share