#deTraca

Mirar cap a un altre costat s’ha convertit en un dels esports més practicat els últims anys. Els refugiats han passat d’obrir els telenotícies a ser el fil musical que sentim mentre mengem a taula. El perill de les injustícies és que ens acostumem a conviure-hi. Que respirem alleujats perquè això no ens passarà mai, a nosaltres. #De Traca parla sobre aquesta fugida cap avant.

Per intentar acostar aquesta realitat, suposadament, llunyana se substitueix el soroll dels trets i les bombes pel d’una mascletada. Al cap i a la fi, tota la pólvora és això, pólvora. Una vegada l’obra aconsegueix la complicitat de l’espectador, va directa a les venes. Pepa Cases (direcció i interpretació) s’hi buida a força de coreografies i de gestos que provoquen el silenci de les boques i les consciències dels presents. Quan convida el públic a participar en la funció, no busca un efecte escènic, sinó conscienciar-lo del fet que hui ens trobem a un costat del filat, però demà podríem trobar-nos a l’altre, al fang, refugiant-nos de la pluja només amb una jaqueta compartida.